en 16 Novembre 2010
I així com va començar va acabar, tant repentinament al final com al inici...tantes paraules buides, tant de silenci, tantes llàgrimes sosteses en el aire, tant de soroll de cotxes acallant els pensaments.
I no hi havia remei, res de bo podia sortir d'ahí... només això...
I del patiment eixim reforçats i amb ànims, oblidant i respirant de nou, lliure encara que amb les ferides encara obertes.
Oblidant les nits de dijous, i esperant nous matins de diumenges.
Publicat a: Personal
