login
Inicia sessió

register
Registra't

Torkemading people

El camí.

Després de tanta tristesa...tanta soledat, tant de drama, algunes vegades exagerat, altres justificat, m'alce...agafe la escala. Isc del pou.

Puc vore el meu voltant. No estic cec. M'adone de que puc vore. M'adone de que ací dalt s'està bé, el sol i el vent em sostenen els cabells enlaire i m'acarícien la barba com una simfonia suau.

Tot està bé. Aleshores et veig. Tú també has sortit.

Puc vore la cicatriu. Sé que segueix ahí, sé que hi ha nits en què has de tornar al pou perquè el vent toca la cicatriu i desperta la vella ferida que hi ha a dintre. Sé que no estaràs sempre ací dalt.

I en eixe moment em mires, i em somrius des de la llunyania. I no puc evitar somriure, no puc evitar acceptar quan em proposes passejar per aquest món de sol. I pense amb amargor que probablement això es tot el que puc aconseguir de tu...un somriure...una mirada...

Però d'una forma o altra, no s'està tan mal. Supose que puc suportar-ho. Supose que arribarà el moment en què sortirà altra persona, l'agafaré de la mà i li mostraré aquest món de sol. I aleshores t'oblidaré por complet.

Però fins aleshores, seguiré ací, al teu costat.

Simplement...mirant al sol.

Comentaris (7)12-01-2011 19:11:40